Consentiment i problema de la no-identitat
Introducció
Una de les qüestions més importants de l’ètica reproductiva és si és legítim moralment portar algú a l’existència sense el seu consentiment previ, sabent que aquesta existència comportarà inevitablement algun grau de vulnerabilitat, sofriment i la mort.
Aquesta qüestió condueix a dos problemes filosòfics relacionats estretament: el problema del consentiment impossible i el problema de la no-identitat.
El primer pregunta si és rellevant moralment crear una vida sense acceptació prèvia possible.
El segon pregunta si es pot dir que una persona ha estat perjudicada pel fet mateix d’haver estat portada a l’existència, ja que la seva alternativa no era una vida millor sinó no existir.
Aquests debats són centrals en l’antinatalisme, en l’ètica de la població i en qualsevol reflexió seriosa sobre la responsabilitat de crear noves vides.
1. El problema del consentiment impossible
Abans d’existir cap subjecte no pot consentir de venir a l’existència.
No pot acceptar ni rebutjar els riscos vitals, la probabilitat de malaltia, la possibilitat de sofriment greu, la càrrega de la finitud, l’exposició a pèrdues afectives i la vulnerabilitat estructural de tota vida sintent.
Això genera una asimetria moral notable.
El qui decideix crear una vida pren una decisió irreversible que afecta radicalment un altre subjecte sense haver pogut obtenir-ne cap consentiment.
No hi ha cap mecanisme possible d’autorització prèvia.
2. És rellevant moralment la manca de consentiment?
Hi ha dues grans posicions.
Una primera posició sosté que la manca de consentiment no és decisiva, ja que el consentiment previ és impossible i la impossibilitat d’obtenir-lo fa inviable convertir-lo en una condició necessària de legitimitat moral.
Una segona posició sosté que aquesta impossibilitat no elimina el problema moral, sinó que l’accentua: si no es pot obtenir consentiment, cal una prudència encara més gran abans d’imposar riscos seriosos a un futur subjecte vulnerable.
Des del punt de vista d’una ètica centrada en el sofriment, aquesta segona intuïció té una força moral considerable.
3. El problema de la no-identitat
El problema de la no-identitat, formulat especialment per Derek Parfit, planteja una dificultat filosòfica subtil.
Pot considerar-se moralment perjudicat algú pel fet d’haver estat portat a l’existència, tenint en compte que l’alternativa no era una vida millor sinó la no-existència?
La dificultat és aquesta: si aquella persona no hagués estat creada, no hauria existit una versió alternativa seva en millors condicions.
Això complica afirmar que ha estat “perjudicada” en el sentit comparatiu habitual.
Perjudicar normalment significa deixar algú pitjor del que hauria estat.
Però aquí no hi ha un estat alternatiu millor per a aquell mateix subjecte.
4. Respostes possibles al problema de la no-identitat
4.1. Resposta comparativa
Amb una visió estrictament comparativa, si una vida és globalment positiva per al subjecte, no és clar que haver-lo creat l’hagi perjudicat.
Aquesta resposta debilita alguns arguments antinatalistes.
4.2. Resposta no comparativa
Una altra posició sosté que certes condicions de sofriment greu poden ser moralment dolentes encara que l’alternativa per a qui les pateix sigui no existir.
Crear una vida destinada a sofriment extrem podria ser moralment problemàtic per la gravetat intrínseca del dany, no per comparació amb un estat alternatiu.
4.3. Resposta preventiva
Des del punt de vista d’una ètica centrada en el sofriment, la qüestió central no és si una persona concreta ha estat perjudicada en sentit metafísic, sinó si s’ha creat un nou subjecte vulnerable exposat a sofriment greu real.
Aquesta formulació evita part de la dificultat conceptual del problema de la no-identitat.
5. Consentiment, risc i imposició
Portar algú a l’existència implica imposar-li riscos inevitables, vulnerabilitat estructural, exposició a pèrdua, possibilitat de trauma, probabilitat de mort i possibilitat de sofriment extrem.
Aquest conjunt de riscos no és consentit.
La qüestió moral és si és legítim imposar-los en absència de consentiment quan són previsibles.
La resposta filosòfica continua disputada.
No es pot donar una conclusió acceptada universalment.
Però el problema moral és real i no trivial.
6. Objeccions
Es formulen objeccions importants.
Una és que, si la reproducció exigís un consentiment previ, cap acte reproductiu no podria ser legítim moralment.
Una altra és que moltes persones agraeixen existir malgrat haver patit.
Una altra és que crear noves vides també pot ampliar la capacitat futura de reduir sofriment.
Aquestes objeccions tenen pes filosòfic.
Però no eliminen la qüestió de fons: crear vida és introduir un nou subjecte en l’àmbit del dany possible.
7. Prudència moral
Segons l’ètica del sofriment, davant la impossibilitat de consentiment i la possibilitat de patir, cal una prudència especial.
Aquesta prudència implica considerar seriosament els riscos; no trivialitzar la vulnerabilitat creada; evitar contextos d’alt risc de dany greu; pensar en la responsabilitat intergeneracional; no tractar la reproducció com una decisió moralment banal.
8. Síntesi
Cap ésser no té possibilitat de consentir de venir a l’existència abans d’existir.
Tanmateix, venir a l’existència implica exposició real al sofriment, a la pèrdua i a la mort.
El problema de la no-identitat mostra que no és senzill dir que algú és perjudicat pel simple fet d’existir.
Però això no elimina la qüestió moral de crear nous éssers vulnerables.
Per això, des del punt de vista d’una ètica centrada en el sofriment, el consentiment impossible i el problema de la no-identitat no anul·len la responsabilitat moral sinó que l’aprofundeixen.
Continguts relacionats
Reproducció i responsabilitat moral · Antinatalisme i ètica de la població · Vulnerabilitat i dany · Dolor, plaer i asimetria moral · Responsabilitat intergeneracional · Extincionisme voluntari