Sofriment evitable i sofriment innecessari

La distinció entre sofriment evitable i sofriment innecessari ocupa un lloc central en qualsevol ètica orientada a la reducció del dany. No tot sofriment pot ser eliminat dins les condicions actuals de l’existència, però una part important del sofriment que afecta els éssers sensibles depèn de decisions, institucions, pràctiques reproductives, formes de producció, estructures socials i dinàmiques ecològiques que podrien haver estat diferents o que podrien no haver existit.

En aquest sentit, l’argument extincionista no parteix necessàriament de la tesi que tota vida sigui sempre pitjor que la no-existència. Parteix d’una constatació més limitada: mentre continuï la producció de nous éssers vulnerables, també continuarà la generació de situacions en què alguns d’aquests éssers patiran danys greus, sovint previsibles, sovint evitables i sovint imposats sense consentiment previ.

Sofriment evitable

El sofriment evitable és aquell que no deriva d’una necessitat absoluta, sinó d’una configuració contingent del món. Pot aparèixer per negligència, violència, explotació, pobresa, malaltia no atesa, dependència extrema, abandonament, destrucció ambiental o creació deliberada de condicions de risc. També pot aparèixer com a conseqüència indirecta de decisions que no tenen com a objectiu causar dany, però que l’acaben fent probable.

Dir que un sofriment és evitable no significa que sigui fàcil eliminar-lo. Significa que no és una conseqüència lògicament inseparable de tota realitat possible. En molts casos, podria ser reduït mitjançant prevenció, cura, abstenció, transformació institucional o decisió de no iniciar processos que generen noves vulnerabilitats.

Aquesta categoria és rellevant perquè desplaça l’atenció moral del consol posterior a la responsabilitat anterior. No es tracta només de respondre al sofriment un cop ja existeix, sinó de preguntar quins actes, omissions o continuïtats el fan aparèixer.

Sofriment innecessari

El sofriment innecessari és una forma especialment problemàtica de sofriment evitable. És aquell que no compleix cap funció moralment indispensable, que no protegeix cap bé equivalent i que podria no produir-se sense que això comportés una pèrdua moral comparable. No tot sofriment evitable és automàticament innecessari, però tot sofriment innecessari reclama una justificació especialment exigent.

En el cas de la reproducció i de la continuïtat de la vida sensible, la qüestió és si els danys que afectaran inevitablement alguns futurs individus poden justificar-se pel fet que altres individus futurs podran experimentar plaer, vincle, coneixement o desenvolupament. Les ètiques centrades en el sofriment tendeixen a rebutjar una compensació simple entre béns i danys quan els danys recauen sobre subjectes concrets que no han pogut acceptar el risc.

La noció de sofriment innecessari, per tant, no exigeix afirmar que tota experiència positiva sigui irrellevant. Exigeix preguntar si és legítim crear nous subjectes exposats a sofriments greus per tal que també puguin existir experiències positives que, abans de la seva existència, ningú no necessitava experimentar.

El pas de la reducció del dany a l’argument extincionista

Les posicions reformistes sostenen que el sofriment evitable s’ha de reduir tant com sigui possible dins la continuïtat de la vida humana i animal. Aquesta orientació pot incloure millores sanitàries, protecció social, drets dels animals, reducció de la violència, prevenció ambiental i desenvolupament tecnològic prudent.

L’argument extincionista accepta el valor d’aquestes mesures, però considera que són estructuralment incompletes. Encara que moltes formes de dany es redueixin, la continuïtat indefinida de la reproducció manté oberta la possibilitat de nous sofriments greus, inclosos sofriments que encara no podem anticipar. La producció de nous éssers vulnerables no solament reprodueix béns possibles; també reprodueix exposició, dependència i risc.

Des d’aquesta perspectiva, l’extinció voluntària no és presentada com una destrucció activa de vides existents, sinó com una hipòtesi de cessació reproductiva orientada a impedir la generació de futurs subjectes exposats a danys no consentits. El punt moral decisiu no és eliminar individus, sinó deixar de crear noves condicions en què el sofriment greu pugui recaure sobre algú.

La no-existència i l’absència de perjudici

Una part important de l’argument depèn de la diferència entre perjudicar algú existent i no crear algú que encara no existeix. Quan un ésser sensible existeix, pot ser danyat, privat, abandonat o mort dolorosament. Quan un ésser no arriba a existir, no hi ha cap subjecte que experimenti una privació, cap consciència frustrada ni cap interès propi vulnerat.

Això no resol tots els problemes filosòfics, però introdueix una asimetria rellevant: evitar la creació d’un subjecte impedeix tots els danys que hauria pogut patir, mentre que no li nega cap bé experimentat, perquè no hi ha cap subjecte que pugui perdre’l. L’argument és més fort quan se centra en la prevenció de sofriments greus, irreversibles o imposats.

Límits de l’argument

Aquest plantejament no demostra de manera concloent que tota continuïtat de la vida sigui moralment inadmissible. També ha d’afrontar objeccions importants: el valor que molts individus atribueixen a la seva pròpia existència, la possibilitat de reduir dràsticament el sofriment mitjançant transformacions futures, el risc de confondre prudència reproductiva amb menyspreu per les vides existents, i la dificultat de comparar béns possibles amb danys possibles.

Per això, una formulació prudent de l’argument no hauria de presentar l’extinció voluntària com una conclusió obligada per a qualsevol teoria moral. La pot presentar, més aviat, com una conseqüència possible d’una ètica que concedeix prioritat a la prevenció del sofriment greu, que rebutja la imposició no consentida de riscos radicals i que considera insuficient justificar danys futurs apel·lant a béns que cap subjecte preexistent reclamava.

Conclusió

La distinció entre sofriment evitable i sofriment innecessari permet formular l’argument extincionista en termes de responsabilitat preventiva. El problema no és només que hi hagi sofriment en el món, sinó que la continuïtat reproductiva i sistèmica pot produir nous subjectes exposats a sofriments que no han triat i que, en molts casos, podrien no haver existit.

Aquesta perspectiva no exigeix hostilitat envers la vida existent. Al contrari: parteix de la seriositat moral del sofriment dels éssers que ja existeixen. Precisament perquè el sofriment importa, la creació de noves possibilitats de sofriment requereix una justificació especialment forta. L’extinció voluntària apareix així com una hipòtesi límit: no com a celebració de la desaparició, sinó com a proposta de no perpetuar indefinidament la vulnerabilitat sensible quan aquesta comporta danys greus, previsibles o innecessaris.